Dimecres, 3 de desembre. 22:30h. Clarament ja en horari de prime time, Telecinco emet un nou capítol de la sèrie “Hospital Central”, com fa cada dimecres. Fins aquí tot normal. El que sorprèn és que amb aquest capítol es va fer un salt enrere i va retrocedir en el temps a l’espectador que segueix la sèrie sense cap criteri, fins al punt que van tornar a aparèixer protagonistes que a la ficció ja havien mort feia temps.
Aquest és un exemple claríssim de com les televisions privades, i en aquest cas Telecinco, tenen com a objectiu principal generar benefici em comptes de qualitat i de pensar en l’espectador. Aquest capítol de “Hospital Central” reproduïa un accident d’avió. Telecinco va invertir molts diners en la seva creació, amb la mala sort que la ficció es va convertir en realitat el mes d’agost passat amb l’accident de Barajas. Per no ferir sensibilitats, Telecinco va decidir no emetre’l quan tocava, ja que la tragèdia encara era massa recent.
Però finalment es va portar a la pantalla aquest mes de desembre. Amb el que havien invertit, Telecinco havia de treure’n profit i generar un benefici, emetre’l i aconseguir una bona audiència, sense que els hi importés fer una pausa i tallar de cop l’argument de la sèrie. Perquè això és el que importa: la audiència i els conseqüents beneficis. Les cadenes de televisió i les seves respectives graelles de programació busquen captar la major audiència possible per a que els anunciants inverteixin en ells.
L'audiència com a objectiu principal
El mercat televisiu té com a objectiu arribar al màxim número de persones possibles i fer-ho millor que la competència. D’aquesta forma, i com afirma Nogueira, “el que busquen els anunciants són persones, caps” i en general, “per desgràcia”, els anunciants inverteixen tenint en compte l’audiència. Tot i així, a vegades l’anunciant busca alguna cosa més que el nombre de persones, que hi hagi un millor tractament de la publicitat. Però això implica uns preus majors ja que s’ofereix una associació amb una imatge bona. De totes maneres, i com explica Nogueira, “el 95% de les vegades els anunciants el que busquen són persones”.
Aquesta obsessió per l’audiència està fent mal al periodisme. Com comenta Nogueira, “el periodisme s’està deixant anar una mica en funció dels resultats”, i afageix que “molts periodistes han tirat cap a la via fàcil, amb molt succés, molt escàndol i tot molt exagerat”. I afirma que les televisions públiques, i TV3 en concret, no ha arribat a aquests extrems.
Però per atreure l’audiència no hi ha una “recepte màgica”, com diu Nogueira. Intervenen molts factors a l’hora de programar, com “el cost, la competència i factors inexplicables. Fer la programació és una mica sudoku”. A més, la publicitat també s’ha de programar i, com explica el director de l’agència de publicitat Bitlonia.com, Josep Lluís de Gabriel, “la posició que ocupa la publicitat dins el bloc és important”.
Es busca fidelitzar l’audiència. I la publicitat ajuda a aconseguir-ho al condicionar la graella de televisió fent que un programa entri en un moment determinat o fent que un minut abans d’acabar el programa es faci el tall publicitari per a que l’espectador es quedi veient el programa i tot el bloc d’anuncis. “Però directament, a l’hora de definir un programa, no es té en compte la publicitat. El que passa és que es va a buscar audiència, i per tant si busques audiència estas buscant publicitat”, explica Nogueira.
L'hora determina el cost
El número d’espectadors que prefereix veure la televisió en unes hores determinades té una influència directa en el cost per minut que es cobra als anunciants. Per tant, en horari de prime time (de 21 a 24h), quan hi ha més espectadors davant la pantalla, el preu és molt més alt que durant la resta del dia. Aquí és on els anunciants voldran invertir, i per això és tan important tenir una bona oferta, un bon programa que acapari un bon fragment del pastís de les audiències.
Aquesta dependència dels ingressos publicitaris fa que a la pràctica sigui molt difícil per a les televisions públiques diferenciar substancialment la qualitat de la seva programació de la resta de les televisions privades. La competència amb aquestes ha tingut, com era inevitable, un clar reflex en l’audiència, els ingressos, i en la programació de les televisions públiques.
Però cal diferenciar que les cadenes privades van al rendiment immediat i volen resultats avui. Com indica Nogueira, “el fort de les públiques és, en primer lloc, un
contingut més treballat, i després unes altres peces a les que donem molta importància, com per exemple la subtitulació per a sords, la audiodescripció per a cecs, les versions originals, tenim molta cura de la guia de programació...”. Són coses de futur i de servei a l’espectador per les quals les privades no aposten gens, ja que ells busquen un benefici inmediat.
Programes i decisions
Es busca una bona rendibilitat, programes i sèries que agradin, i per això es necessiten diners, que provenen majoritàriament dels ingressos publicitaris. S’ha de competir amb la resta de canals, i aquí és on les públiques tenen problemes per seguir el ritme de les privades. Nogueira ho té molt clar: “per rendibilitat econòmica, no s’hauria d’invertir en res”. I en referència als drets del futbol, asegura que el preu ha anat pujant “desmesuradament” i ja no és un esport rendible. Les privades aposten fort pels drets dels diferents programes i les públiques, a part de no disposar dels diners dels que disposa la resta, té altres coses en les que pensar.
De cara al futur
Veure el que un vol, com, quan i on es vulgui. Així és la televisió del futur. Gràcies a internet, cada cop és més fàcil per l’espectador crearse la seva propia programació, on ell decideix que vol veure. Al mateix temps que s’està implantant la TDT, a internet estan sorgint una infinitat de nous canals. I la publicitat ha vist com aquesta nova de fer televisió ha provocat que es busqui una nova manera d’incidir i arribar a l’espectador, molt més autònom i que pot escollir d’entre milers d’opicons.
I per si això no fós prou, amb internet ha començat l’era del receptor. La televisió es veu, però també es crea per part de l’espectador, que compta amb tot tipus d’eines per fer arribar les seves opinions a l’emissor.
La publicitat condiciona la forma de fer de la televisió, està clar. Però ha de ser feina dels periodistes saber on està el límit i no deixar-se emportar per les intencions i preferències econòmiques de les cadenes. La publicitat és el motor que fa viure a les televisions, però això no ha de ser un motiu per exercitar un mal periodisme.
